NARRACIÓ

Sobre L'aigua

L'estiu passat havia llogat una caseta de camp a la vora del Sena, a unes quantes llegües de París, i hi anava a dormir cada nit. Al cap d'alguns dies vaig conèixer un dels meus veïns. Un home d'uns trenta a quaranta anys, que sens dubte era el tipus més rar que havia vist mai. Era un vell barquer, però un barquer fanàtic, sempre prop de l'aigua, sempre sobre l'aigua, sempre en l'aigua...Devia haver nascut en un bot, i segurament morirà en la varada final.

Una nit, mentre passejàvem a la vora del Sena, li vaig demanar que em contara algunes anècdotes de la seua vida nàutica. Aleshores el bon home es va animar, es va transfigurar, es va tornar loquaç, quasi poeta. Tenia al cor una gran passió, una passió devoradora, irresistible: el riu.

-Ai!-em va dir-, quants records tinc en aquest riu que veu fluir ací prop de nosaltres!

Vosaltres, els habitants dels carrers, no sabeu què és un riu. Però escolteu com pronuncia aquesta paraula un pescador. Per a ell és la cosa misteriosa, profunda, desconeguda, el país dels miratges i de les fantasmagories, on de nit es veuen coses que no són, on se senten sorolls que no coneixen, on es tremola sense saber per què, com en creuar un cementeri. I en efecte és el cementeri més sinistre, aquell on no es té tomba.

Per al pescador, la terra té limits, però en la foscor, quan no hi ha lluna, el riu és il·limitat. Un mariner no experimenta el mateix pel mar. Aquest és sovint dur i roí, és veritat, però crida, udola: el mar obert és lleial; mentre que el riu és silenciós i pèrfid. No rugeix, corre sempre sense soroll, i l'etern moviment de l'aigua que flueix és més espantós per a mi que les altes ones de l'oceà. Certs somniadors pretenen que el mar amaga en el seu interior immensos països blavencs, on els ofegats redolen entre els grans peixos, al mig d'estranys boscos i en coves de cristall. El riu solament té profunditats negres en el llim de les quals ens podrim. Tanmateix, és bell quan brilla al sol que s'alça i quan xipolleja suaument entre les seies vores plenes de canyes que murmuren.

Un poeta, parlant de l'oceà va dir:

''Oh, mars, quantes lúgubres històries coneixeu!

Mars profundes, temudes per les ,ares agenollades.

Històries que us conteu quan pugen les marees.

I és el que us dóna les veus desesperades.

Que teniu, a la nit, quan veniu cap a nosaltres''.