Coses inesperades

(Part 1)

Fa molt de temps, quan encara existien les bruixes i els dracs, a la ciutat de Jonkville, una ciutat poc coneguda per les grans cases reials d'aquella època, hi vivia una xiqueta anomenada Jane. Jane era òrfena, tenia 14 anys i uns cabells negres com la nit, ulls blaus com el mar, la pell blanca com la neu...No tenia amics, no tenia família, no tenia a ningú en aquest món.

Vivia ella soles en una petita casa de dues plantes a les afores de Jonkville.

La casa pareixia estar encantada, la façana estava trencada, les bigues estaven a punt de caure, però, ella continuava vivint en la casa.

Tota la gent temia a la xiqueta, pensaven que els anava a fer mal.

Una nit d'hivern, de lluna plena, mentre tornava a la seua casa, es va trobar en un cantó fosc un home barbut amb arrugues per tota la cara, vestit vulgarment i amb un barret trencat. Aquell home li va ordenar que es detinguera. La xiqueta, un poc esglaiada, es va detindre i l'home li va preguntar què feia una xiqueta com ella en un poble com aquell, si podia estar en les grans ciutats d'aquella època, com Camelot. La xiqueta li va contestar que no hi tenia família i que sempre havia viscut per ella mateixa. L'home es va quedar pensatiu i, de moment, se li va ocórrer una meravellosa idea amb molt de futur...

La xiqueta quan va captar tot el pla, no sabia què fer, si deia que si, la seua vida canviaria, podria tindre un futur millor que viure tota la seua vida en aquell poble apartat del món, però si deia que no, ella seguiria la seua vida poc alterada, sense problemes ni complicacions...

Al final, la xiqueta, com que tenia molta curiositat, va dir que sí, que volia continuar amb el plan. L'home li va dir que en dues setmanes començaria la gran aventura, la xiqueta estava impacient.

Aquelles dues setmanes van ser les més llargues de la seua vida, quan anava de l'escola a casa i de casa a l'escola, pareixia que li passaren unes tres hores. Però, per fi, l'home tornà a Jonkvile a per la xiqueta. Jane ja havia preparat la maleta amb totes les seues coses més valuoses per a ella. L'home, Mike, així és com es deia, va arribar amb dos cavalls, van carregar les maletes i van emprendre el viatge.

Jane no sabia on anaven i li ho va preguntar. L'home no li va respondre, però la xiqueta continuava insistint per saber-ho, pensava que aquell home tan simpàtic podia ser un segrestador. Mike li contestà que anaven a Camelot, a la gran fira medieval. A Jane li agradà aquella idea, però es sentia un poc insegura...

BIOGRAFIA

Zac Efron

Zachary David Alexander Efron va nàixer a San Luis Obispo, California, el 18 d'octubre de 1987. És un actor i cantant estatunidenc.

Els seus pares es diuen David i Starla, un mecànic i una secretària, i té un germà petit anomenat Dylan. Tenen dos gossos, "Dreamer" i "Puppy", i un gat siamès, en "Simon". Zac Efron probablement és més conegut per la seva aparició en la pel·lícula de Disney Channel, High School Musical i Summerland. També protagonitzant la versió cinematogràfica del musical de Broadway, Hairspray.

Zac es va graduar al juny de 2006 i va ser acceptat per la Universitat del Sud de Califòrnia (University of Southern Califòrnia) on té pensat ingressar quan acabi el projecte Hairspray.

El seu gran salt a la fama va ser el d'interpretar en Troy Bolton a la pel·lícula High School Musical. En aquesta, Zac Efron va haver d'aprendre a jugar a bàsquet ja que no sabia. Les cançons que surten a la pel·lícula tampoc les va cantar ell, va ser el cantant Drew Seeley.

En el 2002, Zac va començar com convidat en sèries de televisió, incloent Firefly (Cuca de llum), ER, i The Guardian (El Guardià en la versió catalana). També va participar a "Zack i Cody'' una sèrie de Disney Channel.

Zac Efron ha treballat en la pel·lícula de Disney Channel High School Musical, al costat de Vanessa Hudgens, Lucas Grabeel, Corbin Bleu, Ashley Tisdale i Monique Coleman.

Els esports preferits d'en Zac són el golf, l'escalada, el patinatge, el surf i l'snow. Li agrada arreglar cotxes en el seu temps lliure. Viu amb els seus pares i el seu germà petit Dylan.

NARRACIÓ

Sobre L'aigua

L'estiu passat havia llogat una caseta de camp a la vora del Sena, a unes quantes llegües de París, i hi anava a dormir cada nit. Al cap d'alguns dies vaig conèixer un dels meus veïns. Un home d'uns trenta a quaranta anys, que sens dubte era el tipus més rar que havia vist mai. Era un vell barquer, però un barquer fanàtic, sempre prop de l'aigua, sempre sobre l'aigua, sempre en l'aigua...Devia haver nascut en un bot, i segurament morirà en la varada final.

Una nit, mentre passejàvem a la vora del Sena, li vaig demanar que em contara algunes anècdotes de la seua vida nàutica. Aleshores el bon home es va animar, es va transfigurar, es va tornar loquaç, quasi poeta. Tenia al cor una gran passió, una passió devoradora, irresistible: el riu.

-Ai!-em va dir-, quants records tinc en aquest riu que veu fluir ací prop de nosaltres!

Vosaltres, els habitants dels carrers, no sabeu què és un riu. Però escolteu com pronuncia aquesta paraula un pescador. Per a ell és la cosa misteriosa, profunda, desconeguda, el país dels miratges i de les fantasmagories, on de nit es veuen coses que no són, on se senten sorolls que no coneixen, on es tremola sense saber per què, com en creuar un cementeri. I en efecte és el cementeri més sinistre, aquell on no es té tomba.

Per al pescador, la terra té limits, però en la foscor, quan no hi ha lluna, el riu és il·limitat. Un mariner no experimenta el mateix pel mar. Aquest és sovint dur i roí, és veritat, però crida, udola: el mar obert és lleial; mentre que el riu és silenciós i pèrfid. No rugeix, corre sempre sense soroll, i l'etern moviment de l'aigua que flueix és més espantós per a mi que les altes ones de l'oceà. Certs somniadors pretenen que el mar amaga en el seu interior immensos països blavencs, on els ofegats redolen entre els grans peixos, al mig d'estranys boscos i en coves de cristall. El riu solament té profunditats negres en el llim de les quals ens podrim. Tanmateix, és bell quan brilla al sol que s'alça i quan xipolleja suaument entre les seies vores plenes de canyes que murmuren.

Un poeta, parlant de l'oceà va dir:

''Oh, mars, quantes lúgubres històries coneixeu!

Mars profundes, temudes per les ,ares agenollades.

Històries que us conteu quan pugen les marees.

I és el que us dóna les veus desesperades.

Que teniu, a la nit, quan veniu cap a nosaltres''.

NARRACIÓ- Les Animetes

Fa molts anys, Albert de Muntalt, va arribar a la ciutat de Biar, perquè volia trobar una núvia.

Va conèixer a Marieta i s'enamorà d'ella.

Li va demanar la mà de la neta a Casilda i va demanar que li filara la camisa nupcial. Marieta va quedar avergonyida perquè no sabia cosir.

I Casilda va encomanar a les Animetes que ajudaren a la seua neta a casar-se.

En el casament estrenà la camisa feta per les Animetes. Albert va preguntar per què eren així, van contestar que tenien un braç tan llarg de filar, la gepa s'havia fet de repuntar i els ulls unflats de brodar.

I en el ball, Albert li va advertir a Marieta que no cosira mai més. I Marieta li digué que li agradava molt però que per ell faria el que fora.

Albert acabà el banquet molt feliç i Marieta estava un poc espantada per si descobria Albert a les Animetes.

Molt rarament, Albert preguntà a les Animetes per què estaven en el banquet, i les Animetes li van contar que elles estaven allí perquè van cosir la camisa nupcial, Albert es va quedar bocabadat i va anar un poc furiós fins a Marieta i li va cridar que estava casat amb una dona malfaenera. Poc després, Albert se'n tornà al seu poble i li digué a sa mare que viuria en casa per a sempre. Però sa mare li va dir que ja estava fins a la gorra de ser l'esclava de la casa i es va deixar allí a Albert i a son pare.

Al cap d'uns anys se'ls van trobar allí mateix morts de fam, de set i de son i amb més merda que un pal de galliner, de com eren d'inútils.